Russell

Sitja

Ets la frisança de viure dins d'un taüt rauc, exhaust
per la frisança de confondre els confins temporals.
Ets la tristesa d'expirar per un disseny inacabat, ossat,
on les crisàlides rubriquen la fi dels teus mals.

Has esgotat un fart d'hores buscant un llumí
que s'enlaira a l'instant, que es dissipa perquè
no hi ha horitzó, ni confins, sempre hi és més enllà,
i el tems, al temps, perquè no hi veus final.

Va, vinga corre va, que se'ns va,
vinga empaita-la, trenca eixa il·lusió.
Doncs va, vinga corre va, que se'ns va,
vinga creua-la, pren-la ja si pots.

Has esgotat un fart d'hores buscant un llumí
que s'enlaira a l'instant, que es dissipa perquè
no hi ha horitzó, ni confins, sempre hi és més enllà,
i el tems, al temps, perquè no hi veus final.

I demà, demà sabràs que no hi ha desenllaç,
tan sols intencions despullades, estèrils en les mans.

Has esgarrat un feix d'hores cercant un mitjà
que t'empente en avant, però et disperses perquè
no hi ha horitzons, ni confins, et rellisca en les mans,
i ho tems, estrany, perquè no és real,
no hi ha final, no,
torna a ser tot igual.