Si en governa la farina!
L'any 40 vaig nàixer,
lo petit de set germans
de familia pagesa
antiga com les d'abans
i vaig criar-me en mon tio
perquè la cassola ja
no donava per a tants.
Prompte vaig avesar-me
des de jove a treballar
xupant roda de mon oncle
en les faenes del camp
i a les nits a barraca
me prenia la lliçó
a la vora de la llar.
Jo no entenia a mon tio
perquè em portava de cap
sempre que jo protestava
ell contestava cantant:
–Si en governa la farina!
I ella blanca que blanca,
i ella fina que fina.
Als deu anys ja complits
a l'escola vaig anar.
Vaig fer els primers amics
i allí em van espavilar!
Estirades d'orelles
i també més d'un calbot
la vida em va regalar.
Recordo un company
de família adinerada:
en una bicicleta
que de tots era envejada.
L'oncle em va contestar:
–Lo mal suat, mal gastat–
per la bici desitjada.
–Si en governa la farina!
I ella blanca que blanca,
i ella fina que fina.
Quatre pèls a l'aixella,
quatre més a baix del nas.
Quan mirava les xiques
lo cor anava detrás.
Quedava bocabadat
tremolava com un flam.
–Ai Josep, si patiràs!
Lo tio Cinto xalava
de vore'm tan alterat;
i per davant cara seria:
–Són les coses de la edat!
Avui pots anar al ball
i a les set t'espero al tall
que demà hem de treballar.
–Si en governa la farina!
I ella blanca que blanca,
i ella fina que fina.
Alego vaig casar-me
en una xica molt guapa.
Rentar no li agradava
però sí anar molt mudada.
Al cap d'un parell d'anys
de repent vaig olorar
que me l'havia pegada.
Va nàixer una xiqueta,
la joia més estimada,
i al complir dos mesets
la dona l'havia escampada.
No volia treballar
només malgastar i xalar.
Ai, Déu meu, quina jugada!
A mon oncle vaig anar,
per a mi era mon pare.
I mon oncle en reflexió
molt serio em va contestar:
–Si en governa la farina!
I ella blanca que blanca,
i ella fina que fina.
En tal punt vaig encendre'm
com un pot de gasolina:
–Josep calma't i escolta'm
i no sigues cap de tina.
És davant dels problemes
que sabràs com és la gent
si és de pasta de farina.
Uns lluïxen de molt
i tenen gran apariència.
Sempre es fan de notar
davant de la concurrència.
Són com gallines lloques
que coven ous aigualits
i no tenen cap paciència.
Si el món encara rutlla
és gràcies als que no es veuen,
que callen i van fent
i són lo profit de la gent.
Són com un gra de blat
que la vida va molent
per tornar-se pa calent!
Gra, farina i pa,
vida, treball i aliment.
No et queixes que seràs lloca
i tots sortirem perdent.
–Veigues com és la farina:
sempre blanca que blanca,
sempre fina que fina.
Veigues com és la farina
sempre blanca,
sempre fina.
Writer/s: Xavi Borràs,Jordi Fusté
