Sobre la voluntat o estiu 91
Aniré per camins callats ardents apressat,
d'incògnit fins a arribar a l'abisme.
I besaré les pedres fredes amb els dits
apuntant al cel talment punyals ferits
invocant pietat.
Mira't Artur, i trenca el mirall bru
d'aquell teu vell refugi. Has vist com mai i
no has gaudit de |'exacta felicitat destruint-te?
Aniré dibuixant graons de nit i tu retornaràs
a la cambra de sempre i et maquillaràs el rostre,
florits els panys amb lliris i colors de festa.
Tancaràs el balcó i t'alçaràs les faldes mudes.
Cada seqüència allunyada repetiràs al pas
d'un vell compàs. No diràs res.
Mira't Artur i no et guardis d'entre els poals plens de líquid
i el llapis d'ulls amb l'esquena encongida.
Vés pel camí callat i urgent i, si no ho aconsegueixes,
avesa't al Letes i sacrifica el desig, tota la teva vida.
He vist el mar i l'antic sofre, un llarg passadís sense finestres,
les aus amunt fins a desaparèixer.
Mira't Artur: estàs plorant.
|
