Solitud

Jordi Pèlach

Solitud,
primer amor, volgut, temut, exorcisme de terrors.
Solitud,
un nen manyac, s’estima sol dins d’un llit atrotinat,
i les llànties feien que els homes,
projectessin ombres lluminoses
dins d’un temps estàtic, poc confós,
dins d’un llibre càlid, salvador.

Solitud,
els nens petits, no tenen por de les ombres ni la foscor.
Solitud,
vent de gregal, em faré mariner qualsevol nit de Sant Joan.

Hi ha suplicis que són evitables,
si et poses a la pell de l’altre.
Ningú hauria de patir abandó:
que la solitud no et deixi sol.

Oh, Solitud,
que tothom voldrà ensinistrar-te perquè t’assemblis a un altre.
Només tu et perdones les virtuts:
que mai t’abandoni la solitud.