Sol per la serra Calderona
A l’ombria la molsa vestix de verd
la vermellor de les roques,
la frondositat dels pins convertix
en un túnel refrigerat el camí,
marges de pedra seca dibuixen
el plànol impossible
d’una ciutat perduda
on volguera perdre’m.
S’ou el batec d’unes ales,
el cant d’un ocell,
el ritme monòton d’una font
i de colp i volta el silenci,
un silenci quasi bé absolut,
que anuncia la tempesta.
La pluja acompanya la meua solitud,
l’enyorava com un infant enyora la mare
i ella agraïda per la meua acollença
em renta, m’amara
i se m’emporta la pena
cap a les grutes ocultes de la muntanya.
Writer/s: Manel Alonso
