Tarda de pluja
Com una lira ronca, per la plluja de plata,
feien càlids arpegis les llargues mans del vent.
Els vidres s'entelaven. En la llar, lentament,
cremava un fogalleig de vellut escarlata.
Fou llavors que, estremida per un secret turment,
digueres els meus versos sense temps, sense data.
De totes, la mes íntima resposta a la sonata
del vent i de la pluja en la tarda morent.
I mentre jo, m'anava fent enfora
d'aquella lassitud terrible que em devora
en la lenta convalescència de l'amor,
no vas encendre làmpares. Translúcida com l'ambre,
queia en plecs abundants a l'extrem de la cambra,
en el capvespre fosc, la seda d'un store.
Writer/s: Màrius Torres,Miquel Àngel Tena
