Temps efímer
Anava en pressa per variar,
feia estiu dins el meu cap,
tot és tan breu que mai sabre,
si ho hauríem fet millor.
Eren dos de deu en punt,
sol al cor i pluja als dits,
i al paraigua descansant,
creu-me que ho vaig intentar.
El temps és tan efímer al pas de vianants.
El temps és tan efímer al pas de vianants.
Reia sola per què si,
fins que vas alçar el cap,
i els teus ulls envidrats color oceà,
van desfer-se amb el rancor.
Eren dos de deu en punt,
sol al cor i pluja als dits,
i al paraigua descansant,
creu-me que ho vaig intentar.
El temps és tan efímer al pas de vianants,
el temps és tan efímer al pas de vianants.
El temps és tan efímer al pas de vianants,
el temps és tan efímer al pas de vianants.
Però eres durà com la roca,
i ara no em puc oblidar,
no em puc oblidar.
D'aquells vespres decisius,
per què em cega dir-te no,
que amagava entre els meus dits,
i dempeus al teu davant, se m'esberlen els esquemes
faig un nus amb les paraules,
mentre marxes sense més, sense més,
sense més...
