Tornant a casa
Creus els terrenys descalços l'arena asfàltica.
Les acupuntures de verd dels rials aprop dels trens.
Se't menja el túnel de l'ocàs que et porta a casa,
sense discreció, sense demanar si et ve de gust
que se't cruspeixi el paisatge.
De fet, t'és un cop ben igual:
Endinsar-te en la bardissa opaca
o ara d'on ets si quan surts a la terrassa
no reconeixes la quietud dels testos buits,
si t'escapes dia sí, dia també, buscant noves idees,
noves cares que et parlen de coses que no coneixes
i t'embolcalla la temença de saber-te en tot moment tal i com ets.
T'amagues, t'apropes, te'n vas, et perds i et trobes,
com sempre, com sempre has fet.
Ets la teva principal enemiga però lamentes no estimar-te una mica més.
No aconseguir mantenir a la vora un punt de cor; un punt que impliqui més il·lusiió de la que ja destil·les, de la que ja tens.
De la que a casa, ja tens.
Writer/s: Mireia Madroñero
