Un demà inexistent
Tants cops perfeccionant-lo per brillar perfecte
als nostres ulls
invertim en un demà que mai serà real
com aquest avui
no pressentim el buit
entre els revolts tancats
d’aquest camí per boscos
i eterns penya-segats on perdre el pas
De cop el so vibra tan suau que es fa silenci
quan aquesta fi
que és nostra i no ens l’han ensenyat pas a estimar
arriba d’imprevist
el vertigen d’un instant
el que cal per despertar
deformats en la memòria
de qui abraça a qui ha perdut entre records
Serem el fang sobre un llit
d’arrels creixent entre aquests dits
que ahir encara traçaven futurs plans
Infiltrats terra endins unint el precipici i el principi
sense haver-ho desitjat.
Tants demàs inexistents mutilats pel pas del temps
morts en un cel de pedres trepitjat
Sols el present ens ha servit
per restar en un gest quasi instintiu
de qui ara ens pensa quan la pluja cau
