Van molt alts els colors

Abraham Rivas

Va molt alta la pau, amic.
Va molt alta la nit.
Mormolegen estels daurats
penjats d'un cel glaçat.
I a dins d'un cafè juguen al truc
—van molt altes les cartes i el fum—
quatre jugadors adormits.
Va molt alta la nit.
Van molt alts els colors, molt alts.
Va molt alta la llum.
Desperten l'univers aigualós
de la terra en desglaç.
I un ocell encès de corall
acarona la plana amb el seu vol antic,
sobre una desfilada de verds.
Van molt alts els colors.
Puja el fum cap al cel
en catifes de paper,
naden peixos al llac,
pica l'alt campanar.
Van molt alts, el Llebeig,
Tramuntana i Ponent,
el Mestral i el Migjorn,
el Gregal i el Xaloc.
Però aquell que mira i no veu
mai no podrà copsar
la poesia del vent lleuger,
el gran badall del temps,
ni el desig que treu els colors
a la terra enamorada dels ulls del pintor,
d'un sol cop retratat al crisol
de totes les coses que són.