Verd

Marciana

Encara sento el soroll de l'aigua
com un motor que es va parant
verd i penjat d'una branca
sempre em deixaràs marxar
aviat.. serà tot més a prop
la gravetat vindrà a buscar-me

És la distància que agafes
la que trenques per cremar-me
la que jo no sé crear
com m'agrada immolar-me al teu costat
tan fàcil com llençar-se
i no deixar d'imaginar

Si les roques parlessin
i els balcons tinguessin ulls
si els mobles sentissin
i els llençols traguessin fum
com parlarien de tu, com parlarien de tu

És la distància que agafes
la que trenques per cremar-me
la que jo no sé crear
com m'agrada immolar-me al teu costat
tan fràgil l'estructura
de l'univers mental

Si les roques parlessin
i els balcons tinguessin ulls
si els mobles sentissin
i els llençols traguessin fum
com parlarien de tu, com parlarien de tu