Caçant papallones

Un petit dimoni, en la flor de la vida,
de cama lleugera i mirades pregones,
duia ran de llavis una margarida
i corria alegre a caçar papallones.

Quan arriba als límits de la seva vila,
veu la Ventafocs entre punta i cretones,
i li diu: “Salut! Fas tota la fila
de voler venir a caçar papallones.”

Ella, ben contenta de deixar la cel·la,
tot seguit es muda com les més bufones.
Tots dos de bracet, i amb vent a la vela,
se’n van a caçar papallones.

No sabien pas en marxar aquell divendres
que al bosc esperava les seves hormones
un fibló que es clava en els cors massa tendres,
els cors dels qui cacen papallones.

Ell que es posa tendre i ella l’apostrofa:
“No és pas entre aquestes rodonors bessones,
sota la faldilla o enmig de la tofa,
que pots aspirar a trobar les papallones!”

Als llavis ardents, que cridaven “Compte!”,
va enganxar-hi els seus, plens de feromones.
Foren tants petons que vam perdre el compte:
ho jurem com bones papallones.

Amb l’ànima encesa, van tornar a la vila,
Prometent-se de tornar d’altres estones,
mil cops o dos mil, molts més, una pila,
tots dos junts a caçar papallones.

P’rò mentre s’estimin, mentre els núvols foscos
carregats de penes siguin a altres zones,
volarem felices arreu d’aquests boscos,
que ells no pensaran a caçar, a caçar papallones.