La no-petició de mà

Si et plau, amiga, no agafem
la seva fletxa i rebentem
l’ull de Cupido.
Massa sacrílegs ho han pagat
amb la pròpia felicitat,
no me n’oblido.

Tinc l’honor de no demanar la teva mà:
al peu d’un pergamí tu i jo no hem de signar.

Deixem oberts tots els carrers:
tu i jo serem dos presoners
sota paraula.
Que es faci fotre aquell cuiner
que lliga els cors a les pae-
lles i a la taula.

Venus sovint pot envellir:
no entén de greixoneres ni
de carmanyoles.
La margarida, no la vull
pas esfullar sentint el bull
de les cassoles.

En desvelar massa un secret,
perd atractiu. I, fet i fet,
poc s’imagina
com fuig la tinta, qui posa els
mots tendres enmig dels fulls dels
llibres de cuina.

Potser descansa aquell qui pot
desar a les fosques, en un pot
de melmelada,
la poma, el fruit tan prohibit.
Però després té un gust pansit,
es torna fada.

No em cal serventa: em puc fer el llit
i la bugada, el sofregit
i l’amanida.
Com a promesa eterna, cal
que pensi en tu fins al final
d’aquesta vida.