El pornògraf

Temps era temps, en ser un marrec,
no suportava dir un renec,
i si pensava “merda”, en fi,
m’ho guardava per ‘mi.
P’rò
ara que guanyo bons calés
parlant com fan els carreters,
no penso “merda” -vici antic-,
p’rò sí que ho dic.

Sóc el pornògraf
del fonògraf,
el més bacó
de la cançó.

Per divertir la galeria,
nedo en un mar de grolleria
i m’omplo el pap dels mots més crus
i allunyats del bon gust.
P’rò
més tard, quan em miro al mirall,
m’avergonyeix cada detall
i em dic: “Blasfem, n’has fet un feix.
Que et bombi un peix!”

Quan em confesso, el meu impuls
és dir que parlo molt de culs
i li prometo a l’escarbat
d’esborrar el meu passat.
P’rò
si faig dels culs tema tabú
crec que el futur serà molt dur,
i remenar un contenidor
no em fa il·lusió.

La meva dona és complaent
-algú en dirà concupiscent.
S’obre de cames al davant
del primer visitant.
P’rò
no en puc parlar al cafè-concert
sense afegir amb llenguatge verd
que el seu cony té tant de caliu
que et fon el piu!

Tindré per fi tranquil l’esp’rit
i la Creu de Sant Jordi al pit
si canto fent força bondat
l’amor santificat.
P’rò
l’àngel que em vetlla em diu: “I un be!
No pots cantar l’amor serè
si no es perfila per l’escot
d’un bon putot!”

I, quan entono fluix fluixet
a l’amo d’algun cabaret
la més bucòlica cançó,
es desfà d’emoció
i
em diu, amb ulls negats de plors:
“Si us plau, canteu aquelles flors
que creixen al carrer d’Urgell
en un bordell”.

Cada vespre, abans de sopar,
surto al balcó per ‘contemplar
‘nar amunt i avall la bona gent
sota del sol ponent.
P’rò
no em demaneu que ho canti, si
teniu por d’haver de sentir
que em plau comptar des del balcó
tant de cabró.

La gent com cal està esperant
que faci l’ànec, i Satan
vingui a emportar-se condemnat
aquest mort malparlat.
P’rò el
Gran Manitú, que se’n refot
dels de la Lliga del Bon Mot,
potser voldrà llogar un estel
o un tros de cel
al bon pornògraf del fonògraf,
al més bacó de la cançó.