Els poetes

Són éssers molt estranys, que viuen de la ploma
o que no en viuen pas, depèn de l’estació.
Són éssers molt estranys, que travessen la broma
amb passes lleus d’ocell sota ales de cançó.

Tancada en un flascó tenen l’ànima prima;
els seus diners, als llibres que mai no han editat;
la seva dona viu lligada a alguna rima
que ens parla de l’amor i del fruit desitjat.

I pinten de colors l’asfalt gris i discret:
quan el trepitgen, creuen que van per l’oceà.
Amb cintes de vellut decoren l’alfabet
i treuen pels carrers els mots a passejar.

Tenen sovint un gos, company de vi i misèria,
que els llepa tendrament les mans, mentre li surt
dels ulls brillants i humits la llum fidel i etèria
que els guia lluny, molt lluny, al país de l’Absurd.

Són éssers molt estranys, que en contemplar les flors
hi veuen, amagats, somriures femenins.
Són éssers molt estranys, que canten les dissorts
tot fent sonar el seu cor com sonen els violins.

Amb braços sense plomes, enyoren les grans ales
que la Literatura enganxarà més tard
al seu espectre gèlid, quan pugin les escales
que els duguin de la Mort als grans salons de l’Art.

Caminen per l’atzur, amb el cap a les viles,
i saben aturar-se per beneir els cavalls.
Caminen per l’horror, amb el cap a les illes
on els botxins ni arriben ni poden fer-hi estralls.

Titllen d’artificials els seus breus paradisos,
i fiquen els seus versos al fons d’un calabós,
talment com si poguessin recloure un bloc de pisos
perquè a la claveguera hi ha els amos i els senyors.