Flors d’andana

Potser no sabíeu que, allà on les furtives
manyagues daurades no han mai arribat,
esclaten de sobte les flors més altives
i escampen llur flaire amb febril voluptat.
Potser ho ignoràveu, però un terreny orfe
de perles celestes pot ser ben capaç
d’engendrar a l’andana més grisa i amorfa
un jardí impossible, tan bell com fugaç.

Les flors de l’andana proclamen la vida
als àmbits apàtics dels talps suburbans.
La seva presència –profunda ferida-
esqueixa la fosca com riures d’infants.
I abaixen la testa, els talps en follia,
seguint impertèrrits l’avenç del ramat.
És forta, excessiva, la llum que irradia
la flor de l’andana, miracle ignorat.

Potser no sabíeu que, al cau trist i fètid
dels panteons mòbils curulls d’ofegats,
les flors de l’andana conjuren l’estrèpit
amb mudes tonades de temps oblidats.
I potser ignoràveu que, quan el cor bada,
hi ha portes que s’obren, i un xiulet cruel
revela l’absència, la marxa sobtada
de la flor d’andana, la flor sense arrel.

Les flors de l’andana són flors passatgeres :
quan vols olorar-les, ja s’han esvaït
xuclades per túnels, vagons i quimeres,
per freds passadissos d’estómac humit.
Les flors de l’albada són un bri d’albada,
espelmes enceses al dia en bolquers ;
són l’aigua serena on beu la mirada
resseca i cansada de tants viatgers.

Així com les roses vesteixen espines
sols per defensar-se dels enamorats,
les flors de l’andana han ordit teranyines,
uns tels de misteri subtils i irisats.
Car flors com aquestes són flors delicades
que perden la màgia, la flaire i l’encant
si esqueixes la boira que les té aïllades
de la incerta angoixa d’un món grinyolant.

Les flors de l’andana no tenen història,
no existeixen pures fora de l’Instant.
distants de nosaltres, superen l’escòria
del temps miserable que ens va rosegant.
P’rò, si les agafes amb dits tremolosos,
la teva avidesa ferirà de mort
la noça dels pètals, i cauran difosos
esfullant-te alhora la vida i el cor.

Quan les mans et siguin cau de flor marcida,
es fondran els núvols d’aquell vi tan fort
que abans t’enlairava. Perdràs l’embranzida.
Perdràs fins l’acord
de l’arpa bastida
per la melangia que deixa el record.