Entre parèntesis

Quan la trentena aguaita en una cantonada
que passi confiada la teva joventut
per fer-li la traveta o alguna altra jugada,
quan els records demanen que els signis un rebut,
és el moment potser de fer una ullada enrere,
és el moment potser de fer un primer balanç,
de seure en un racó, sobre un coixí d’espera,
deixant que el temps t’amari el rostre, el cor, les mans.

Entre parèntesis, l’adolescència
sembla exigir-li al cos una excedència
i para cambra al seny, abans de fondre’s ran de port.
Però si el seny té aspecte d’hamburguesa
i de fer figa en diuen maduresa,
em temo que tindré pardals al cap fins a la mort.

Quan els primers amors passegen criatures,
quan trobes vells amics I et parlen del treball,
quan sents que al teu museu s’esborren les pintures
i, al teu voltant, la gent ja enfila un altre ball,
potser és llavors que cal plantar cara a la vida
i veure qui pot més, l’arena o bé la mar;
quan cal potser triar: o fer-se un nínxol a mida
o bé seguir lliurat als braços de l’atzar.

Quan el poeta es transvesteix de funcionari,
quan per esgarrapar el poder es ven els estels,
quan saps que la utopia llangueix dins d’un armari
on els seus vells amants l’obliden infidels,
és el moment potser de néixer un cop encara
i d’engendrar de nou revoltes, el moment
d’assaborir el teu temps, sabent que res no empara
qui trenca la corretja i va contracorrent.