Va fer del somni una altra pell

Va fer del somni una altra pell
per protegir-se de la por
i s’hi arraulí com un cadell
endormiscat per l’escalfor.
Va dedicar-se a comptar estels
en un estrany cel invertit
on s’enfonsaven les arrels,
el foc cremava enmig dels gels
i el sol sortia a mitjanit.

S’obrí d’armilla a tots els vents,
menys als que bufen ran de nas,
deixant enrere els pensaments
de ploma curta i de vol ras.
Va menysprear els vulgars neguits
tot empaitant més altes veus
fins tocar els núvols amb els dits
i veure els homes tan petits
com irrisoris als seus peus.

Va seguir sols la pròpia llei
fins ‘destronar la gravetat
i proclamar-se déu i rei
en un país deshabitat.
Llançà la prosa a mons llunyans
que s’estenien cos enllà
i no deixava d’ordir plans,
traçar fronteres, dreçar envans,
per si el gosaven atacar.

Pogué oblidar el plany dels ferits
i la misèria i el dolor,
i els fils gastats, quasi podrits
dels quals pengem en la foscor.
Pogué oblidar els crits angoixats
i la brutícia i els canons,
l’alè dels monstres amagats
i el cansament dels escarbats
que s’arrosseguen pels racons.

Però també oblidà el desig
i la carícia d’unes mans,
i la tendresa, el breu esquitx
del riure alegre d’uns infants.
D’ell van fugir tots els records
que il·luminaven aquells anys
curulls de dubtes i d’esforç
però on tan sols fregant dos cors
la llum desfeia mort i enganys.

Va fer del somni una altra pell
i la va fer pertot arreu
impenetrable, com un vell
refugi atòmic europeu.
No hi féu pas porus: llisa i mat,
semblava un tel gruixut de greix,
i va quedar tan emparat,
tan protegit, tan isolat,
que es va ofegar dins d’ell mateix.