Els feies nosa, Ovidi. Les medalles
que et van penjar en preveure el darrer dia
no eren per ‘tu. Era a la malaltia
a qui agraïen aquells ninots de falles
els seus serveis. La porca malaltia
que els feia netament la feina bruta.
I com somreien per dins, els fills de puta!
I quins elogis podrits d’hipocresia!
T’ho havien negat tot. Fins l’existència.
Els feia por el mirall que tu els plantaves
davant dels ulls, que reflectia baves
estimulades pel poder, la urgència
per trobar l’adequat angle del prisma
que justifica les metamorfosis,
i els senyals indelebles de les dosis
injectables d’amnèsia i de cinisme.
Van claudicar, i no t’ho perdonaven,
i parlaven de modes i d’audiència,
de gustos, de mercat, de l’experiència
del mateix públic que manipulaven...
Volgueren separar-te del teu poble
tallant circuits, parlant de tu en pretèrit,
posant entre cometes el teu “mèrit
d’haver lluitat per una causa noble”,
esgrogueint la foto, fent la història
responsable concreta de la faula,
negant-se a veure els versos, la paraula,
volar lliures pel cel, lluny de l’escòria.
No ho van entendre gens: la teva riba
era el demà. Les albes que vas veure
no les veuran ells mai. I el nostre deure
és escampar la teva cendra viva.
A tu tant se te’n fot: tu fas vacances,
balles un vals amb la Teresa, i bades
mentre uns àngels sexuats li fan mamades
a l’Estellés, que rima esgarrifances.
Però nosaltres, a la claveguera,
patim l’estúpida brutalitat del nombre,
mil formes de control, el cop d’escombra,
el tuf pudent del ventre de la fera.
Del fang estant, lluitem per la bellesa,
mirant de garbellar pols d’esperança
i de prendre les mides a l’estança
que vas recórrer amb lúcida tristesa.
Parlo en plural, en l’únic acceptable,
bastit amb soledats que, compartides,
escalfen cors però no fonen vides,
salven el JO del magma i de l’estable.
La teva mort m’ha retornat la ràbia
que creia haver perdut amb la innocència
d’uns anys plens de futur, quan la prudència
no ens va deixar sinó mudar de gàbia.
Dic ràbia i no dic odi, perquè l’odi
és terra estèril, la vida no hi germina.
La ràbia, en canvi, és úter i vagina
que crea l’embrió d’un altre codi.
Els farem nosa, Ovidi, com paparres,
com mosques colloneres. No imagines
com els farem gruar, quines espines
farem créixer a les roses dels bandarres.
Mentre no ens vulguin al càsting de la Parca,
tindrem la veu a punt ben esmolada
alçant-se contra la immensa cabronada...
Bon vent i barca nova, si hi ha barca!
Una carta abierta impulsada desde el entorno del BarnaSants reclama la creación del Ateneu de la Cançó en Barcelona, un espacio dedicado a preservar y dinamizar la canción de autor. La iniciativa cuenta con el respaldo de seis de los ocho exresponsables de Cultura de la Generalitat en las últimas dos décadas, abriendo algunas preguntas que van más allá de la música.
El compositor e intérprete Borja Penalba presenta "La suite de Parlavà", su segundo trabajo bajo la marca "Giròvag", un álbum de once canciones nacido de un retiro reparador que presentará en vivo este domingo 27 de marzo en La Fàbrica, en el marco del Ciclo de canción de autor BarnaSants.