La senyora Cançó és una bandarra (Serrat, Georges Moustaki, Violeta Parra),
una puta tan vella com el món (Paolo Conte, Pete Seeger i Raimon).
S’enganxa a tots els llavis de la terra (Chico Buarque, Amèric, Pedro Guerra),
tan promíscua i alhora tan fidel (Ovidi, Paco Ibáñez i Jacques Brel).
La senyora Cançó és una noieta (Nougaro, Georges Brassens i Labordeta)
i us puc dir, perquè ho sé de bona tinta (Guidoni, Pierre Perret, Maria Cinta),
que ignora encara l’ús de la vagina (Gato Pérez, Al Tall, Joaquín Sabina)
i reneix cada dia en sortir el sol (Krahe, Uc, Giorgio Gaber i Imanol).
Se sorprèn del que veu al seu voltant (Aute, Llach, Zeca Afonso i Yves Montand)
i us ho voldrà explicar peti qui peti (Cohen, Biel Majoral, Daniel Viglietti).
De tota fusta en fa la millor estella (Pau Riba, Silvio, Tero i Jaume Arnella)
i és capaç de mudar sovint de pell (Gilles Vigneault, Anne Sylvestre i la Rossell),
p’rò incomoda els qui canvien de camisa (Barbra Streisand, Oskorri, Jaume Sisa),
i el poder li té poca simpatia (Guillem d’Efak, Bonet, Carlos Mejía)
car no és fàcil poder-la controlar (Carlos Puebla, Renaud, Toni Morlà),
i voldrien posar-li una sordina (Víctor Jara, Om Kalsoum, la Guillermina).
Si no es deixa comprar amb qualsevol cosa (Atahualpa, Leclerc i David Broza),
la neguen i li lliguen mans i peus (Joan Isaac, Tomeu Penya i Madredeus),
i li atien els gossos del Mercat (Woody Guthrie, Lertxundi, Jean Ferrat)
i miren d’escanyar-la fins que mori (Lucio Dalla, Francesco di Gregori).
La senyora Cançó traspua amor (Pi de la Serra, Fausto, Luis Pastor)
p’rò no li prova gens l’excés de mel (Peter Gabriel, Leprest i Lluís Miquel).
La senyora Cançó és alegre i trista (Caetano, Barbara, Ia&Batiste),
no deixa indiferent gairebé mai (Charles Trenet, Milanés, Gilbert Laffaille).
I pot ser emprenyadora com un poll (Paoli, Xabier Lete, Sting, Fonoll)
quan de nit se’t cruspeix de viu en viu (Ute Lemper, Lou Reed i la Feliu).
La senyora Cançó pot ‘nar elegant (Hernàez, Gilbert Bécaud, Wolf Biermann)
o quasi nua i ensenyar el culet (Subirachs, la Laffitte, Gerard Jacquet):
La veu i una guitarra o un piano (Édith Piaf, Vinicius, Carlos Cano)
sovint fan més que una orquestra sencera (Bob Dylan, Reggiani, Quintín Cabrera)
perquè les emocions s’alcin de proa (Béart, Léo Ferré, Mikel Laboa)
i solquin l’oceà més enrabiat
(Tom Waits, Paco Muñoz, Enric Barbat).
Mentre uns dits acaronin una galta (Paul Simon, la Gréco, Xavier Ribalta)
i la paraula no l’aixafi el tren (Cilia, Hilario Camacho, Jorge Ben),
la senyora Cançó se sabrà eterna (Jordi Barre, Gal Costa, Elisa Serna),
eterna com l’arxiu que em queda coix (Carbonell, Yves Duteil i Xesco Boix)
car el deixo en suspens tot just obert
esperant que el completi algun expert,
esperant que el completi un dia algú,
esperant que el completis potser tu.
Las plataformas digitales democratizaron el acceso a la música y multiplicaron las posibilidades de publicación para miles de artistas. Sin embargo, dos décadas después de su irrupción, el mercado parece avanzar hacia una dirección inesperada: los éxitos son cada vez más locales, los algoritmos refuerzan las fronteras culturales y, salvo los artistas mainstream, resulta cada vez más difícil descubrir en nuestros escenarios a músicos procedentes de otros países, especialmente cuando deben cruzar un océano.
El trovador cubano Silvio Rodríguez abrió el 1 de septiembre en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona su nueva gira por el Estado español con un concierto de 22 canciones que fue creciendo paulatinamente hasta desembocar en una sucesión final de clásicos. A punto de cumplir 80 años, Rodríguez mostró una voz sólida, mantuvo la habitual sobriedad de sus conciertos, dejando que fueran las canciones y la poesía las que expresaran aquello que apenas necesitó explicar con palabras.