No em trobaràs a faltar

Sóc tot sol dins de la cambra
quatre-cents cinquanta-u.
Sóc en terra de ningú
envoltat per parets d’ambre,
una tele, un moble bar
i les xinxes de l’absència
que arrosseguen la indolència
per llençols privats de mar.

D’aquí a uns quants dies, menuda,
enganxada a uns altres llavis
i amb uns dits destres i savis
passejant-se pel teu cul,
no et caldrà pas gaire ajuda
per ‘desar-me en el bagul
dels records, empresonat
amb pany, clau i forrellat.
Seguirà girant la Terra,
potser esclatarà una guerra
o trontollarà una pau,
i anirà rajant la teva vida,
esverada o ensopida,
entre pluges i cel blau.
Ni tan sols veuràs, en fer un viatge,
quan t’allunyis de la platja,
que jo he abandonat la nau.

Estic segur que demà
no em trobaràs a faltar.

- O potser quan menys t’ho esperis,
ja encetada la tardor,
sentis un xic de fredor
(la vida té aquests misteris),
i la teva mà inconscient,
amb la cambra ja a les fosques,
busqui com qui caça mosques
el meu cos inexistent.
D’aquí a no gaire, estimada,
just a l’hora de les bruixes,
sabràs separar les cuixes
argentades de la nit,
i t’hi endinsaràs, voltada
de ganyotes i brogit,
però sense aquell babau
que et seguia amb ulls d’esclau.
Tu i la fosca éreu amigues;
jo a les tres pesava figues
amorrat a un whisky amb gel...
Ara ja podràs sentir-te lliure,
oblidar el rellotge i viure,
compartint un tros d’estel
amb algun arcàngel d’ales brutes,
d’aquells que mantenen putes
pels ravals del setè cel.

Estic segur que demà
no em trobaràs a faltar.

- O, potser una matinada,
no et pararàs a pensar,
i el teu índex marcarà
el meu núm’ro de bursada.
P’rò abans del tercer senyal
penjaràs, més que molesta
per haver acotat la testa
com una sentimental.

Molt abans que no imagines
(no hi ha mal que duri i duri),
quan sobtadament s’aturi
l’ascensor en el teu replà,
ja no sentiràs espines
al teu cor vinga burxar,
ni enganxada a l’espiell
faràs desig de la pell.

Sols seré un de tants fantasmes
exiliats dels teus orgasmes
als quals no estic convidat.
I, si un dia vols fer marxa enrere,
trobaràs que el temps d’espera
ha fet feina d’amagat...
Que les meves fotos ja s’esborren,
i que els cucs de l’oblit corren
pel meu rostre rosegat.

Estic segur que demà
no em trobaràs a faltar,
així com estic segur
que no sóc res sense tu.