Els anarquistes

N’hi ha menys d’un entre cent
però són vius i existeixen,
quasi tots espanyols, ves a saber per què,
cal creure que a l’ Espanya els prenen fins l’alè
Els anarquistes.

Han rebut de valent, entre cops i presons
han cridat tant i tant, que mai no callaran
amb el somni expectant, i amb el cor per davant
i amb el pit rosegat per un vell ideal.

N’hi ha menys d’un entre cent
però son vius i a la vista,
quasi tots fill de res, de tan míser racó
que més d’un mai no els veu, fins que un dia en té por
Dels anarquistes.

Mil vegades han mort, per no res, lluny del port,
amb l’amor que retruny, a la taula o al puny
amb el posat ofert, de la sang quan es perd
tant fort han lluitat, que no han pas acabat.

N’hi ha menys d’un entre cent
però son vius i a la vista
i si cal començar per un cop de peu al cul
no convé oblidar que cal baixar al carrer
Els anarquistes.

Tenen negres banderes, d’esperança i el vi
i la melangia, per viure i morir
ganivets per tallar el pa de l’amistat
i fusells rovellats, que no cal oblidar.

N’hi ha un entre cent
però son vius i a la vista
i que avancen plegats, colze a colze plegats
i si creus en la joia i l’amor, podràs veure’ls dempeus
Els anarquistes.