Una finestra al mar

Una finestra al mar,
una mirada
i veure el món passar
entre les barques i tu.
Jugar amb l'atzar quan pinta
el Blau dels blaus amb crestes blanques

Una finestra al mar
i aquella xarxa
per llençar-la als estels
dels sentiments que hem perdut
i no poder salpar mai més
per un embruix i una aigua clara.

Què deu ser de l'Antònia que a Xefalú té casa,
va obrir les seves portes a cinc infants d'Albània
com una antiga deessa que encara creu amb l'ara.
Els pescadors l'estimen i li deixen les xarxes
amb mirallets de plata.

Una finestra al mar
i perdre l'àncora
i enderrocar tants fars
i abjurar dels astres... amb tu
per fer del nostre demà
el fruit d'un art imprevisible.

Una finestra al mar
petita i blanca
que ens obligui a somiar
enllà dels nostres absurds,
enllà d'aquest jo petit
que ens omple el cor però buida l'ànima.

Què deu pensar en Samir dalt del minaret de Tànger,
els peus damunt la misèria i els ulls somiant Espanya,
despullarà el seu cos tan bell i el llençarà a les aigües.
Déus facin que amb la força d'enyors i de nostàlgies
pugui ormejar una barca...

Una finestra al mar
perquè l'habitin
els teus ulls inventant
espais i límits de llum
mentre un nen s'endormisca
tot sentint com la Nena canta.

Què se n'ha fet d'en Ianis que va marxar d'Icària
per anar a la plaça Omònia i comprar una maragda
tant temps, tantes pregàries i no ha tornat encara,
presoner d'un cos insospitat,
d'un desig que no esperava...

Una finestra al mar,
una mirada,
una olivera en pau
tot just a l'angle,
una finestra al mar
petita i blanca
que ens obligui a somiar...