Camí avall

Maduraven els blats,
l'estiu neixia,
les roselles anaven tenyint
els camps;
li deien Soledat,
Rosó, Maria,
i amb un pom de flors anava
camí avall.

Camí avall hi ha un revolt
i ell l'esperava,
li deien Pere, Joan,
Lluís o Guillem,
la duran ses mans tallades
molt lluny de la seva gent.

Camí avall
queden les flors,
les anirà tapant
la pols
que du el vent.

Però un dia els hi van dir:
"No cal que sembris,
enguany els vostres camps
no han de dar blat,
cal que per un fusell
canvieu l'arada".
Camí avall de matí
se'n va un soldat.

Va cremar i va matar
mentre envellia,
fins que altre tirà
abans que ell;
l'enterraren un bon dia
en un pou amb d'altres cent.

Camí avall
sense un adéu
ningú no hi va posar una creu,
no calia.

Ella va plorar per
la mort de l'home
i pels camps on no
creixia el blat.
Pel camí arribaran
unes mans joves,
per eixugar els seus ulls
i llaurar els camps.

I altre cop naixeran
blats i roselles
cobrint les fèrtils tombes dels soldats:
mor un vell, dos infants neixen.
I tot perd l'olor a cremat.

Camí avall
un home mort.
Camí avall
queda un record
del passat.

I avui madurem els blats,
l'estiu comença
i les roselles van
tenyint els camps;
li diuen Soledat,
Rosó, Maria,
i amb un pom de flors va
camí avall.