Cançó de Nadal

Aquest fi d’any fa olor de compres,
enhorabones i targetes,
propòsits de renovació.
Jo que no crec en paradisos
que imploren vida en els pessebres
em poso a escriure una cançó.

La gent festeja tanta entesa.
Meravellosos, solidaris,
tots disposats a celebrar.
Uns presumeixen de riquesa,
altres només de roba neta.
Hi ha qui no sap el que és brindar.

La cançó que ara us canto
no és dels cels ni la lluna,
perquè a tu te l’entrego,
que no en tens cap ni una.
La cançó no l’he escrita
per qui pugui escoltar-me.
Els sords moltes vegades
poden també estimar-la.

Tenir no és signe de cobdícia,
i no tenir tampoc no és prova
que t’acompanyi la virtut,
però el que neix a casa bona
per procurar-se allò que anhela
ha d’invertir poc en salut.

Per això ara canto a qui no escolta,
a qui no deixen escoltar-me,
a aquell que mai m’escoltarà,
a qui en la quotidiana lluita
dona raons per estimar-lo,
a qui ningú li cantarà.