Carta pòstuma a Helena Francis

Estimada senyora:
Estic desesperat.
Visc en un purgatori.

Són un ànima en pena
d'ençà que heu clausurat
el consultori.

El cor us ha fet figa
o senzillament
heu decidit que és l'hora

de fer callar la ràdio
i que ens espavilem
sense instructora.

Estimada senyora Francis:
Com ho farem perquè no s'agafin els canelons?
Com sabrem si aquell xicot du bones intencions?
Qui ens farà companyia als cors solitaris?
Qui ens aclarirà amb què se'n van les taques de cafè?
De qui rebrem instruccions per defensar-nos de l'acné?

Amb el temps i una canya
de segur ens refarem
i ens ho arribarem a creure,

però avui, ¿qui ens clarifica
quins són els nostres drets
i els nostres deures?

Aniran sobrats de feina
els metges i els capellans
i vindran a suplantar-te

els oracles de vidre,
els llegidors de mans,
els tiradors de cartes.

Estimada senyora Francis:
Estic desfet.
No entenc com sou capaç de fer-nos això.
Ha estat tota una vida la nostra relació
i no ens podem dir adéu, així, a la francesa.

Tingueu l'atenció d'aclarir a aquesta bona gent
com s'han de vestir per anar al vostre enterrament.