Quan les patums fan patam, nosaltres patim

Viu en casa donada, tranquil·la, sense un crit,
i fa cara barroca, dormint dintre del llit;
li rellisca una gota de mel, té el llavi humit;
una parpella vibra, de tant en tant té un tic.
Respiració serena, mira de fit a fit,
la glòria consagrada, el mite, mai l'oblit.

Intel·ligent, xarrupa encara d'aquell pit
que ja flac sols destil·la aigua d'arròs bullit.
Després s'alçarà el dia, s'acabarà la nit
i rebrà un homenatge, dirà algun acudit:
«no oblidem la pitrera de tots els qui han patit».
O bé: «alcem la copa per aquells qui han partit».

Se'n tornarà a la casa que el país li ha cedit,
i aconsellarà d'esma algun lletraferit.
Per allò de la vida, s'anirà fent de nit;
si l'endemà no s'alça i l'ànima li ha fuit,
grans funerals, corones, nens petits nas al dit,
discursos, oratoris, ulls ploròtics, brogit:
«Te n'has anat, ens has deixat, abandonat, noi, quin pecat!
Eres terra, seràs llim».

Quan les patums fan patam, nosaltres patim.