La rosa de l'adéu

La llarga nit de l'hivern
s'ha encès quan de sotamà
el roser ha fet una rosa
més vermella que la sang.

Darrer sospir de l'estiu.
Penyora de la bonança.
Ocell que ha caigut del niu.

Festeja amb un raig de sol
arrecerada a un xiprer;
¿fas tard o véns massa d'hora,
meravellós malentès?

Nascuda contra corrent
desafiant les gelades
i plantant-li cara al vent.

Com una flor de paper
no escoltaràs el zum-zum
de les abelles xuclant-te
ni escamparàs cap perfum.

Mai no et regalarà el sol
la son de les migdiades
ni els capvespres de juliol.

Però abans no t'escanyin
les impacients mans de l'hivern
la tarda et mira i s'alegra,
es detura i es sorprèn

amb una petita i breu
-talment la flor dels teus llavis-
rosa roja de l'adéu.