Als quaranta

Ja no t'aixeques de pressa,
empesa pels teus afanys.
Romanceges per les boires
espesses dels quaranta anys.
Fins i tot el sents culpable
que el temps se t'hagi escapat:
rau-rau de la mandra trista
dins l'estómac embafat
d'aquest buit en què la vida
sense dir res t'ha posat.
Tot el que era companyia,
se t'ha tornat soledat.

Penses en un pou de fosca
que et xucli cap al desert,
somies sorres calentes,
palmeres i mar obert.
Voldries una mirada
de còmplice divertit
i et trobes amb uns ulls tristos
també vogant dins la nit.
Queda trem per l'abraçada,
flamarada pel delit?
De l'amor només en queda
un caliu esporuguit?

Després, mentre cau la pluja
de la dutxa benfaent,
somrius als nuvolots negres
i penses: mentre anem fent...
I et repenges en les coses
petites, prens un cafè
o et confies a l'herbeta
que et rescata del no-re.
Et complau una trucada
d'aquell amic que té fe
en la seva vida encara
i encara te'n sap dir el què.

I arribes contenta al vespre,
entre esperança i lament.
Quan prens un parell de copes
se t'encén el pensament
i rius i veus com t'encanta...
Què penses? – Aquest moment,
valga'm Déu!, estan naixent
tots els nois de vint anys dels meus seixanta!