Les cartes d'amor

Fernando Pessoa va desar les ulleres
i es va adormir,
i els qui escrivien per ell
van deixar-lo sol,
finalment sol…

I així la pluja obliqua de Lisboa
el va abandonar
i finalment va parar
de fingir als fulls,
de fer mal als fulls.

I va parar d'emmascarar-se
darrere de tants noms,
oblidant Ofèlia
per buscar un sentit que no hi es
i al final demanar-li:
"Excusa'm, si t’he de deixar anar de les mans,
però jo només havia d'escriure, escriure
i escriure tan sols de mi…"

I les cartes d'amor.
les cartes d'amor
sovint només fan riure.
Les cartes d'amor
no serien d'amor
si es ens fessin riure.
També jo, fa temps,
escrivia cartes d'amor.
També jo feia riure.
Quan són plenes d'amor
certes cartes d'amor
per força ens fan somriure.

I va construir
un univers delirant sense amor
on totes les coses
estan cansades d'existir
per un profundíssim dolor.

I va oblidar que el misteri dels estels
no pertany a l’home
i es va enfonsar en la pena
d'aquell brillar inútil,
d'aquell brillar llunyà…

I va entendre tard
que en aquella aroma de tabaqueria
hi havia mes vida
que en tota la seva poesia
que, en lloc de continuar turmentant-se
amb un món absurd,
només li calia tocar el cos d’una dona
o respondre a un esguard…

I escriure d’amor
i escriure d’amor,
encara que ens faci riure,
encara que quan la miris,
encara que quan la perdis
només et quedi escriure.
I no tenir cap por
I no tenir mai por
de sentir-nos ridículs.
Només aquell que no n'ha escrit,
que no ha escrit cartes d 'amor
fa realment somriure.

Les cartes d'amor,
les cartes d'amor,
d'un amor invisible.
Les cartes d'amor
que havia començat
potser sense saber-ho.
Les cartes d'amor
que havia imaginat
mai no em feien riure.
Tant de bo ara pogués,
si encara tingués temps,
tornar-ne a escriure…