Sento que te’n vas i et perdo

D’un temps cap aquí, ja no ets la mateixa.
No sé què serà, p’rò no et sé reconèixer.
Observo als teus ulls mil mirades
que esquiven la meva,
que busca una llum en les teves pupil.les
i et prega respostes a cada per què.
Però endevino en tu
un afany per fugir
i no hi vull pas pensar:
quan els pressentiments no edifiquen raons,
sols inspiren terror.

Sento que te’n vas i et perdo...

No en diguis diàleg, dels teus monosíl.labs,
si intentes parlar-me amb mots que s’esgoten.
T’expliques millor amb alguns gestos:
almenys, són els signes
de la indiferència per tot el que és meu,
i més si m’esforço a fer-te feliç.
Digue’m què ens ha passat,
on era aquell error
que no vaig impedir...
I ja ho sé que no és fàcil dir avui la v’ritat.
No la diguis, si us plau.

Per més que ho intento, no trobo els teus llavis.
No trobo refugi en un cos que fou meu.
Només la passiva indolència,
la freda nuesa
que em lliures mandrosa, callada i llunyana,
i et vas deixant fer amb absent actitud
Quin neguit, fer l’amor,
posseir aquest teu cos
quan veig que ja no ets tu.
No voldria saber, quan et sento plorar,
en quins braços estàs.