El paraigua

Versió de Josep Maria Espinàs

Al carrer gran plovia amb força
sense paraigües,va passar,
jo en duia un que aquella tarda
a un amic meu vaig afanar;
jo que m’hi acosto i li proposo
si l’aixopluc vol compartir,
ella veient que plou a dojo
amb aire dolç em diu que sí.

Donaria de gust un racó al paradís,
el racó més petit de paraigua
donaria de gust un racó al paradís,
el racó de paraigua feliç.

No he oblidat com entendria
d’escoltar junts, ai, la cançó
que feia l’aigua de la pluja
sobre el paraigua protector
i tant de bo com el diluvi
hagués plogut sempre seguit,
per retenir-la al meu refugi
quaranta dies i altres nits.

Però, també sota la pluja
els carrers porten cap enllà
i aviat el cel va portar al límit
a la meva felicitat.
L’hora arribà de separar-nos,
ella em digué: —Moltes mercès!
cada cop era més petita
va perdre’s lluny, no l’he vist més.


Versió d'Eva Dénia

Plovia fort i ell caminava
desprotegit per la ciutat.
Jo casualment duia un paraigua
que a algun amic li havia furtat.
Tímidament vaig acostar-me
per si el podia rescatar.
Vaig oferir-li el meu paraigua
i ell agraït el va acceptar.

Un racó li he oferit
d'un paraigües petit
i al seu flanc he tastat la mel.
Un racó m'ha cedit
d'un petit paradís
i amb un dit he tocat el cel.

Ja de camí, va ser tan tendre
escoltar junts l'aigua cantar
quan queia sobre el meu paraigua
i tant em feia somiar.
Jo hagués volgut que aquella pluja
fóra el diluvi universal
per a passar quaranta dies,
quaranta nits al seu costat.

Però els camins, també en tempesta,
van a parar a algun país
ben prompte el seu feu aturada
a l'horitzó del meu delit.
Em va anunciar que ja arribava
i es va mostrar molt agraït.
Me'l vaig mirar com s'allunyava
alegre cap al meu oblit.