Els bufons

Amb ulls d’una mirada humida,
i amb mots que surten del seu cor
ells entren dins la nostra vida
per dur tendresa i dur-nos sort.

Ells ens expliquen la infantesa
quan seuen al nostre costat,
i jo no crec pas que menteixin
quan diuen: - M’has enamorat!

Ens fan seguit la gara-gara
i si et convé ens canten cançons
i d’altres coses fan encara,
però jo els trobo tan bufons...

Amb una ampla persistència
ens duen flors un cop al mes
i ens ofereixen una existència
que, diuen, no hi faltarà res.

Ells en parlen a cau d’orella
i troben bo el nostre menjar;
desprès feliços, s’endormisquen
i que és bonic el despertar!

Ens fan petons, però no ens coneixen,
riuen de les nostres cançons,
i molt sovint, com ens fereixen!...
Però és igual, els trobo tan bufons...

Una dia encenen una pipa
que en un racó havien oblidat,
i descobreixen que ja els atipa
aquella gàbia que han triat.

Tots dos diem: - T’estimo encara!
però sabem que no és així,
i aquell senyor que diu no, ara
és el mateix que va dir sí.

Ja nomes cal obrir la porta
i deixar-nos de cançons...
La vida absurda tot s’ho emporta.
Quina llàstima, eren tan bufons...

A força de nits de silenci,
de dies grisos a ple sol
aconseguim que recomenci
l’antic costum de viure sol.

Fins que quan una menys ho espera
ells es presenten altre cop,
i amb veu que sembla ben sincera
diuen: - Com que no passava a prop...

Una no diu ni una paraula
i mentre tornen les cançons
de nou caldrà parar la taula
perquè en el fons són tan bufons...

Amb ulls d’una mirada humida
i amb mots que surten del seu cor
ells tornen a la nostra vida
per dur mmm, per dur mmm...

I encara que sabem què pensen
i com acaben les cançons
no hi fa pas res, tot recomença
i és que són tan bufons, bufons...