L'estudiant

Escolteu-me atentament,
xics i grans de la taverna,
que us explicaré una història
d’un feliç estudiant.

Va anar a la universitat
per anar-se’n de caseta,
dir adéu al poble aquell
més petit del que voldria.

Tral·laral·la, tral·larà...

Estudiar, no és que ho fes gaire,
més aviat vivia al bar,
però l’aire d’aquell claustre
li va infondre certa màgia

i va anar aprovant-ho tot,
que al final mig li agradava.
Ai, el pobre estudiant!
Qui podia imaginar-ho?

I ja el tens, amb vint-i-quatre,
un flamant llicenciat
amb el pànic comprensible
a la vida laboral.

Vet aquí que decideix
apuntar-se a un segon cicle
i seguir fent d’estudiant,
que és la seva vocació.

El cordó umbilical,
generós com no n’hi ha d’altre,
dón(a) la part proporcional
d’un lloguer pagat per quatre.

Mentrestant, ell continua
aprenent del fum del bar.
Ai, el pobre estudiant!
Qui podia imaginar-ho?

Segon cicle, al calaix.
I ara què? Provem un màster.
En (a)cabat, aconsegueix
una feina com Déu mana:

fa de teleoperador
i els diumenges no treballa.
De la feina al llit, i ara
no té temps d’anar a cap bar.

Han passat ben bé cinc anys.
L’estudiant ja té hipoteca
i al costat una doneta
que també va ser estudiant:

un amor que els va aparèixer
esperant a una ETT.
Ai, el pobre estudiant!
Qui podia imaginar-ho?

Mil i mil en fan dos mil:
mil cinc-cents de la hipoteca
i els queda un raconet
per menjar i anar al cinema.

Que feliços! Quin descans
quan passegen, el diumenge!
Visca el pobre estudiant!
Això sí que és fer carrera!