JOSEP SEBASTIÀ PONS



Josep Sebastià Pons (en francès s. Va ser poeta, narrador i autor dramàtic. A més de la seua obra literària es coneix com a pintor d'aquarel·les.

Fecha de nacimiento:
05 de noviembre de 1886
Fecha de fallecimiento:
25 de enero de 1962

Sumario
Trovapedia
Textos musicados de
Josep Sebastià Pons
Cancioneros con canciones
de Josep Sebastià Pons



Biografia



Va doctorar-se amb una tesi sobre
La literatura catalana al Rosselló als segles XVII i XVIII (La littérature catalane en Roussillon au XVIIe et au XVIIIe siècles, Tolosa, 1929). Després de fer els estudis a Perpinyà, Montpeller i Madrid, va exercir primer com a professor de literatura a Gueret i a Montpeller, i, durant el període de 1933 a 1953, com a catedràtic de llengua i literatura espanyoles a la Universitat de Tolosa.

Tot el que se'n sap de la seva vida, se sap mercès a la narració autobiogràfica, ‘
L'ocell tranquil, que va escriure originàriament en francès i va sertraduïda i editada en català el 1977. Profundament enamorat del terrer, Josep Sebastià Pons va compaginar al llarg de tota la seva vida, la professió acadèmica amb la vida del petit propietari rural.

La seua obra va fer l'objecte d'elogis per escriptors tan prestigiosos com, per exemple, Josep Pla i també va servir de model a la literatura occitana contemporània (especialment a l'escriptor Max Roqueta). Des de 1961 fou membre corresponent de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.

La seua germana, Simona Gay, també fou una escriptora famosa a la Catalunya del Nord.


Obra



El primer llibre


En el primer llibre de poemes que va publicar,
Roses i xiprers (1911), hi apareixen ja molts dels temes que seran constants en la seva obra: l'arrelament a la terra i als seus homes, el pas del temps, els cicles de les estacions, les festes tradicionals, l'oblit i el record, l'acontentament retirat, la fidelitat del seu amor, etc. De fet, la seva obra presenta una continuïtat sostinguda en tots els aspectes (estil, vocabulari, temes): més que expandir-se, s'aprofundeix, es depura, s'essencialitza. Les formes de què se serveix el poeta són les tradicionals en la poesia, sobretot la cançó.

Segon llibre


En el segon llibre,
El bon pedrís (1919), manté la mateixa actitud humil i senzilla del pagès que hi havia en el primer. En aquest, tanmateix, dóna entrada al tema amorós, que s'entrelliga amb els temes anteriors.

La Gran Guerra (1914-1919) va significar un desagradable parèntesi per al poeta, que fou cridat al front i fet presoner ben aviat.
L'estel de l'escamot (1921) traspua tota l'experiència bèl·lica i dels camps de concentració, a la primera part; a la segona, en canvi, el poeta fa un cant a la pau, una pau que significa recuperació de la identitat amb la tradició i els costums, amb la familiaritat de la llar.

Tercer llibre


Canta Perdiu (1925) representa la consecució de la seva maduresa expressiva. Amb una actitud idíl·lica, i canta la joia que proporciona l'oblit, la soledat, la puresa, la comunió amb la natura.

L'aire i la fulla


Al següent recull,
L'aire i la fulla (1930), Pons fa un important pas endavant cap a la consolidació de la seva poesia. L'acontentament, tenyit d'estoïcisme i d'un cert panteisme, del llibre anterior, es converteix aquest en meditació, en reflexió de la pròpia experiència poètica. S'hi observa un decantament cap a una major intel·lectualització, cap a una poesia més pura, partint sempre d'imatges de la vida quotidiana, de la naturalesa i dels seus elements. S'hi insinua també la veta satírica i informal dels reculls posteriors.

Cantilena


Cantilena (1937) és el punt culminant de la trajectòria poètica ponsiana, com ja va notar Carles Riba amb la seva acostumada clarividència crítica quan va escriure:
Jo no conec en la nostra llengua unes estructures de poesia, per tots els elements de les quals se'ns comuniqués amb més dolçor, amb més seguretat i més senzilla, amb talment quotidiana plenitud, el sentiment de la comunió dels vius i dels morts des del vessant terrenal.
En aquest recull es fonen la descripció de la naturalesa amb la pregunta reflexiva.

Conversa


Més de deu anys hauran de transcórrer abans no aparegui un nou llibre de Pons:
Conversa (1950). En ell, el dolor per la pèrdua de la seva muller, Elena, que havia motivat el to elegíac de Cantilena, dóna pas al pur silenci de la vida, i el silenci, al cant. El poeta retorna als exemplars més purs de la natura, a les faules, sota la doble assumpció de La Fontaine i de la rondallística; compost da paisatges i de retrats femenins –amb ressons d'Edgar Allan Poe i de Walter de la Mare–, hi desfilen els sants humils de la seva terra.

Publicat primer com a complement de la segona edició de
Canta Perdiu (1960), amb Contrapunt, Pons assoleix l'expressió d'una regla de vida, basada en l'acumulació d'experiència i en el contacte íntim i l'observació atenta de la naturalesa.

Obra poètica completa, amb Cambra d'hivern


Ja després de la seva mort (1962), el seu amic entranyable, el poeta Tomàs Garcés es va fer càrrec de l'edició de lObra poètica (1976), que inclou el llibre pòstum
Cambra d'hivern (1966). Al costat de poemes circumstancials i de temes més o menys convencionals, aquest recull conté un llarg poema que ve a ser una mena de testament poètic: Faula d'Orfeu.


Anàlisi



Amb ecos de Virgili, de Ronsard, de Maragall i dels simbolistes francesos, la poesia de Pons traspua una tradició mil·lenària. Els seus plantejaments estètics, classicitzants i plens de melangia, l'apropen als poetes noucentistes, però sense defugir en cap moment la fidelitat a ell mateix i al seu terrer, el país rossellonès.

Pons també va conrear el teatre poètic i medievalitzant, amb
La font de l'Albera (1922), Amor de pardal (1923) i El singlar (1930), i la prosa, amb el Llibre de les sivelles (1956). Com a crític i historiador de la literatura, cal posar en relleu l'important estudi La Littérature catalane en Roussillon au XVIIe et au XVIIIe siècle (1929).

La seua vida i la seua obra han estat estudiades per Pere Verdaguer i Cristià Camps en diverses publicacions.


Obres



Poesies

  • Dia dels Reis (1919) (Jocs Florals de Barcelona)
  • Dona de presoner (1919) (Jocs Florals de Barcelona)
  • Aigues-forts de Curlanda (1919) (Jocs Florals de Barcelona)
  • Canta Perdiu (1923)
  • Cantilena (recull de poemes, 1937) il·lustrat per Aristides Maillol.
  • Poesies catalanes (1942)
  • Llibre de les set sivelles (narració, 1956)

Teatre

  • Misteri de Sant Pere Urseol o de Sant Miquel de Cuixà, 1952. Aquesta obra de 76 pàgines, amb pròleg d'Esteve Albert, és el volum 17 de la Col·lecció Tramuntana de les edicions Barcino (Barcelona).
  • Divulgació

  • La Littérature catalane en Roussillon au XVIIe et au XVIIIe siècles'' (tesi)
  •  El contenido de este artículo ha sido extraído de la Viquipèdia (Wikipedia en catalán) bajo licencia Creative Commons.

     










     
    PUBLICIDAD
    PUBLICIDAD

     

    LO + EN CANCIONEROS.COM

     

    HOY DESTACAMOS
    Ánimo animal

    por Francisco Espinosa el 12/12/2018

    El pasado 10 de diciembre un abarrotado Wizink Center de Madrid homeanajeaba a Luis Eduardo Aute de la mano de veinte voces como las de Joan Manuel Serrat, Silvio Rodríguez, Joaquín Sabina, Vicente Feliú, Vïctor Manuel, Ana Belén, Pedro Guerra o Ismanel Serrano, entre otros.

    HOY EN PORTADA
    Entrevista a Litto Nebbia (II)

    por Manel Gausachs el 14/12/2018

    Hoy publicamos la segunda parte de la entrevista que tuvimos con el maestro rosarino en su última visita a Barcelona. Proseguimos hablando de su faceta como productor, de su nueva autobiografía Mi banda sonora y de lo cerca y lejos que está a la vez entre sí todo el mundo hispánico de la música.

     



    © 2018 CANCIONEROS.COM, CANDIAUTOR 2010 SL

    Notas legales

    Qué es cancioneros
    Aviso legal
    • Política de privacidad

    Servicios

    Contacto
    Cómo colaborar
    Criterios
    Estadísticas
    Publicidad

    Síguenos

       

     

    Acceso profesional