Epíleg
Cabells rebulls entre es meus dits,
Tens es ulls clucs mentres te mir.
Es teus al·lens, es meus suspirs,
Tu dormint damunt es meu pit.
Te miraré, riuré i a sa curva des llavis
T'hi escriuré es versos que me demanis
Es teu perfum, dins es meu llit
Alèn i veig com es meu dit
Va dibuixant, imprecís, dins sa nit
A contrallum es teu perfil
Te miraré, riuré i a sa curva des llavis
T'hi escriuré es versos que me demanis
Però en sortir es sol una altra vegada
Te'n aniràs com estels de matinada
A vegades mires el cel fosc, i sobre aquell buit negre hi brillen, innocents i alienes, milions d'estrelles. Punts brillants, com cuquetes de llum; espelmes que enceses il·luminen el cel. Són per poetes, escriptors, pintors, per artistes i somiadors, per qui inspira poemes, relats, pintures i arts; somnis i cançons. Són esperança pels desesperats i consol per aquell qui plora; il·lusió per qui la cerca, i refugi per qui el vol.
Però a vegades , mires el cel i només hi veus una estrella; sa teva estrella. Ets incapaç de veure'n d'altre. És allà, i tal vegada no brilla per tu, però tu vius per veure-la brillar a ella.
"Som pols d'estrelles." digué Carl Sagan. Tal vegada volia dir "Som pols per una estrella" ;O almanco jo, ho hagués dit així.