Foc
De vegades dóna vida, de vegades ens
la crema.
La nit ens porta pau,
aquí brillen estrelles,
a mil llocs no surt el sol
sota el fum de les trinxeres.
El foc que aquí il·lumina
nits de festa i pandereta
és el foc que destrueix
mitja raça del planeta.
Cremem els draps innobles
dels que blinden fronteres.
La flama de la vida
fa que cremin les banderes.
Que enlloc de llits ferits
hi hagi llits que aturin guerres,
Que l’amor creï la sang
i que el foc curi la terra.
Petites grans dosis
d’anestèsia programada
fan que aquí fonguem el ferro
perquè allà es mengin les bales.
El foc que ens corre per les venes
De vegades dóna vida, de vegades ens
la crema.
Que s’escolti un primer plor
i no un últim crit de vida.
Que al cap hi hagi el remei
i a les mans la medicina.
Petites grans dosis
d’anestèsia programada
fan que aquí fonguem el ferro
perquè allà es mengin les bales.
El foc que ens corre per les venes
De vegades dóna vida, de vegades ens
la crema.
Que el cor marqui les passes
Que apaguin els motors
Que el ritme ens bombegi
i el món balli sense pors.
Que la nit ens porti pau
i que brillin les estrelles.
Que amb només paraules buides
seguirem sent els titelles.
El foc que ens corre per les venes
De vegades dóna vida, de vegades ens
la crema.