L'insomne
el que dormo de dia.
És a la nit que la ment s’obre com
l’aliada perfecta que em revolta i m’encén.
És a la nit que prenc el llarg discurs,
ebri de tanta música,
a les tecles d’un piano engroguit i confús
en el deliri i amb el riure fi, el meu cor mundà
creu en un món diví.
És aleshores que l’alcohol maleït
em forada l’estómac
i m’allunya del llit.
És a la nit que els fantasmes em parlen
com al vell del conte.
És a la nit que vago pels carrers
com un llop furibund de llengua i potes tortes.
És a la nit que regiro els baguls,
buscant la quinta essència
de la gran veritat i no trobo sinó
un aprenent de poeta, maldestre que viu,
fora del seu temps, contradit amb el son.
És aleshores que un rellotge espatllat
i el soroll sord de l’aire,
m’enterbolen el cap.
És a la nit quan mor tot al voltant
que dins meu tot desperta.
És a la nit que m’escapo fins a la teva porta
per entrar al teu pensament.
És a la nit que els teus cabells,
sobre el meu tors s’hi deixen caure,
dibuixant un arc que pren
i els cossos descriuen formes
sinuoses, trenades com rels.
És aleshores que, finalment,
ens mirem a resguard amor dins del jaç
i s’ha fet ja de dia.
Autor(es): Ramon Barr