On serem
muntanya amunt, muntanya avall.
Tot s’anega d’un verd clar,
sembla un cristall fet de corals.
Ens rosarem molt suaument,
molt subtilment, molt suaument.
I podran vindre un fum d’anys,
però el temps no marxarà.
Trobar-te un dia a l’Heliogàbal,
dansar cançons que no esperava.
Creuar els cors amb la mirada,
i passejar-nos tota Gràcia.
Pujar a un tren que ens porte lluny,
molt lluny d’ací, molt lluny de casa.
On el cel s’ompli de reflexos,
mentre sona una guitarra.
On serem, doncs?
El ferrer no trobava la peça per poder reparar la passarel·la,
que unia el meu cap amb la tendresa d’un moviment que ens espenta.
Vaig buscar una peça volàtil i el temps es va desprendre del món.
Si poguerem unir-la al motor podríem entendre a tothom.
L’angoixa d’un grup de malèvols transmetia violència i generositat,
per repartir dolentes bufetades al primer curiós que passe pel seu costat.
Jo camí, jo avall; escoltàvem el soroll de cadenes xocant.
El tractor que llaurava les terres s’aproximava definint paral·lels pel camp.
L’estornell cantava una melodia apegalosa, apegalosa com els teus llavis mullats.
Una melodia melancòlica i asimètrica que els suros d’aquesta un single podrien crear.
Dis-me tu d’on vens i et diré qui eres; dis-me tu qui eres i et diré “que et foten”.
Tu, jo i la Universitat; jove, sexy i incitat.
Vaig veure una espiral de vici, embriagat pel teu respirar.