Brandenburg. Capítol 2
Sóc davant la cala
mar profunda i salvatge
Una lluna clara perfila el seu cos
i el deliri en la nit sumint la foscor
Amb la mirada clavada
rere dels peus que arrosseguen onades
m’anima: “va, si el mar ens amaga el que hi ha dins!”
I ja no sé si m’enganya
aquest glop de fe que és canya
si al cap tinc trenta cucanyes...
farem com un l’Exèrcit Roig a Berlín!
Una vela naufragada
dos pupil·les dins la ment.
I la gola entre les cames
fon saliva lentament.
M’ha d’anar bé.
Que m’ho juro que m’ha d’anar bé. Però no sé què fer.
Les coses que em passen, marees que arrassen, potser que m’estafen, ... però m’ha
d’anar bé..!
I pregunta “què et passa?”.
Uns llavis salats.
L’aigua desferma i la fera ha arribat, que porta la teva mirada que em cega, però tot
i no ser-hi, hi estàs.
Una vela naufragada
dos pupil·les dins la ment.
I la gola entre les cames
fon saliva lentament.
Una vela naufragada
ancorada en el record
Glop de vi, nit segrestada
arrencant arpons d’enyor
I un immensa set em queda,
i l’aspra escuma en els meus peus,
quan entre els dits sublima, tènue,
el fantasma de la teva pell.