Els primers dibuixos de Schiaparelli
Enyorança:
Amb els ulls aclucats, imaginem escoltar la remor de les onades, el sol del matí impactant a la cara, la incommensurabilitat de la mar governant la nostra singlada. Ja fa dies que vaguem a l’espai infinit, grimpant de node en node sense descans, fins a orbitar al sistema solar altra vegada. Perseguint un dèbil rastre que vam percebre dèbilment, que vam gaudir efímerament. Som esclaus d’un instant de profunda consciència. Cerquem reviure de nou aquest moment d’incerta existència.
Incertesa:
Els boscos neuronals formen laberints a l’univers. Espais anàlegs i inabordables. Un Ens intangible somriu al contemplar els primers dibuixos de Cajal o Schiaparelli. Astrònoms innocents d’una edat passada. Cèl·lules piramidals delicadament retratades. Canals a Mart que brollen i amaguen. Inversemblants restes d’una civilització avançada. Els senders cabalístics ens dirigeixen a un Olimp improbable. Només els Déus assaboreixen l’eternitat de l’espai immutable.
Esperança:
Una de les nostres sondes s’ha perdut cinquanta segons abans de l’amaratge. No ens rendim. El destí és amarg, però a la vegada infon coratge. Som petites partícules brownianes d’incauta esperança.