Un conte medieval (o Mantis Amantis)

Els Navegants


Deixa’m pintar les petjades simplement
per tornar al lloc on els teus peus s’unifiquen.
Els guardians de la ciutat i els sometents
resten atents i en tot moment es sacrifiquen.

Sacrifiquen!

Ni els bufons d’aquesta cort amb malabars,
ni velles bruixes dels set mars i els seus beuratges
podran protegir la reina dels esglais
dels cants ocults del vell joglar i el seu coratge.

Però es sacrifiquen!



Quan les ones ja són baixes llisca en el castell,
fa tronar el llaüt de plata i alça el cant més bell.
Trenes cauen, torna el joglar.

Trenes... cauen... Torna el joglar.
Trenes... cauen...

Urpes turques s’afileren lentament
i amb arts antigues peus amb plomes li floreixen.
Llisca els murs guiat pels raigs del firmament
fins al sagrat lloc on les (trenes) conflueixen.

A l’abordatge!

La cambra se li obre com un món etern.
Servent de l’amor s’endinsa al palau.
L’esguard de la dama es tenyeix de vermell.
Llisquen a un llit d’espines i claus.
Mantis Amantis transmuta de pell;
l’endrapa, l’escura i en guarda el cabell.
Amb lires trencades, teixeix nous turments,
trena el seu cant, es decanta a l’ampit
I resta... resta... resta.

AMATENT


Autor(es): Els Navegants