Joc de miralls
M'has dit que és un mirall,
el teu amagatall;
un camuflatge
de l'enigma.
I en cada solitud
fas un reflex confús
i així ells no et veuen
(perquè es miren).
I tu t'avorreixes
i vas teixint fils,
com un titellaire
que eixampla els confins,
i ja tens nou mil marionetes
i cap no et serveix.
Darrere els miralls mimetitzes
fugint del teu gest.
I mous tots els fils innocents
i ningú et descobreix.
I ja tens deu mil marionetes,
i cap no et coneix...
i em miro al teu mirall
i et veus a tu mateix
i ja no tens on amagar-te.
Que a mi no m'has entès!
No em trobes el reflex.
Que jo també sé emmirallar-te...
...et faré de titella només un moment,
que diu que alguns monstres
van mudant la pell...
i a dintre del cos ens tremola el
desig inconscient
dels lliris que naixen dels astres
que cauen del cel
i arriben rendits de la pols
que els abriga del temps,
i els pètals són blancs
i els llençols del descans transparents.
L'abisme és fortuït,
la por és un crit desfet,
i el dol un terç
de la mirada.
La bèstia que tu tens
t'espanta dintre meu,
però jo la veig
com un miracle.
A dintre els miralls
viu un monstre infinit
i quan dos es miren
es fa més petit.
La llum del reflex transparenta
els secrets que hem viscut.
L'enigma resolt ens confon
en un cos absolut.
I el joc de miralls va guanyant-me
la pau dels teus ulls
que em miren de veres
i parlen a través de tu...
i em diuen com sóc jo
i això em fa molta por;
que ets una bèstia
emmirallant-me el cor.
Autor(es): Lia Sampai