La calma de la mar
Quan jo en tenia pocs anys
el pare em duia a la barca,
i em deia: quan siguis gran,
no et fiïs mai de la calma.
Ai, fill meu, quan siguis gran
no et fiïs mai de la calma
que després ve un temporal
a l'hora més impensada.
Bufa, ventet de garbí,
vent en popa i mar bonança;
anirem cap a llevant
fins a la ratlla de França!
El cel estava estrellat,
la lluna plena brillava.
la barca no en dava un pas,
i jo que molt m'hi esforçava.
Quan arribarem a port,
allà hi trobarem la mare:
ella n'estava plorant,
sense saber allà on paràvem.
Bufa Mestral ben fort,
infla de vent la vela,
que arribarem a port,
i allà hi veurem la mare, ai!
Ai, mon amor!
La mar, semblava un mirall
La lluna plata semblava
això serà un temporal
d'una nineta encantada.
Mentre anàvem navegant,
el pare mai no en callava:
mira lo que estem passant,
que ho passarem més vegades.
Bufa Mestral,
bufa ben fort,
mareta meva,
ja anem a port!
He estat un home valent
i no he girat mai la cara
quan he sentit en la pell
l'urpa de la torbonada.
Mes avui que ja sóc vell
i ja no em llevo a trenc d'alba,
compto les hores despert
i em fa basarda la calma.
Bufa Mestral
bufa ben fort,
mareta meva,
ja som a port!
Autor(es): Popular