Roig

Ginestà


Vaig veure la vida des del turó,
terra al mar i aigua a la muntanya,
i pobles que repten al patró.

I un cel que emmiralla als déus,
marxa per ponent la llum de primavera,
te’n vas endur l’avia allà on sigueu.

I als marges, florida, 
creix groga i tensa per fer brotar els dies.
I ara que hem guarit ferides…

Se’ns han mort tots els lliris, 
queden cops i mans i pedres.
Per refer de les cendres, 
el que un dia ens va fer forts.
Quatre barres de roig,
i l’octubre queda enrere.
Hi ha un present per fer créixer,
la pàtria que porto al cor.

I han passat dos estius,
i tres-centes primaveres.
El blat creix i es mor l’herba,
i als seus marges tot és or.
Soc d’on visc fins al moll 
d’aquests ossos carn de terra.

Bufa el vent la pell crema
perquè sento que és amor,
perquè sento que és amor…
Vaig veure la vida des del turó,
terra al mar i aigua a la muntanya,
i pobles que repten al patró.