Sa meu mare
oh, tu, ventre de tots nosaltres
claustre angelical on
abrivat el cavall blanc de nostres gens
clavà Sant Jordi les seves llances
tros estimat i fecund
on el sant deixà plantades
cascuna de les seves ànsies
cascun dels seus alens vivificants
cascuna prodigiosa flama
dolça oceania anatòmica
on fórem miraculosament concebuts
espai de concreció amniòtica
on escalàrem el nou des del buit
eixint a tu del no-res…
per venir a ser, tan sols
ressò microcòsmic d’un gemec
a penes res —o res més— que un segell imprès
en un sospir de matèria
prodigiosa solució col·loïdal
en plàcida cavitat uterina
que ens mantingué a redós del món
mentre, ja concebuts, germinàvem
orri on els ramats de cèl·lules de cascú
—cascun de nos— trobaren llit i taula parada
i palla fresca per rebolcar-se i clonar
i repartir-se funcions i organitzar-se
fins a completar-nos
decisiva matriu d’una primera forma
motlle primordial de nostre primer encaix
combinatòria de dues memòries
en lúdic intercanvi de cromos elementals
arxiu central on el punxó del temps
esgrafià amb exactitud
l’instant precís de nostre esclat:
nostre sexe, nostre nexe, nostra història
la poncella de nostra raó inicial
bufolla de tenebra atàvica
generadora de membranes preconscients
líquid bressol dels òvuls quàntics
prenyats amb nostres clares i nostres rovells
ous destinats a rompre dins tu
per fer-nos n’eixir
per dar-nos a llum
a vida compartida i agermanada
a variables externes inesperades
sí, tu, causa comuna ineludible
mare indiscutible
creadora afable dels nostres dies
els nostres àmbits, les nostres llums
tutora generosa que ens has granat el camí
ens has protegit del llop
i ens has dat sòl…, solidesa…, consol…
i bones raons per créixer
sens penedir-nos del néixer
verger il·luminat i exclusiu
lliurat a un sol llaurador
a una sola collita
que assadollares amb l’aigua del teu pou
nou som nos
i mai no hem estat ni pocs ni molts
per no cabre —tots— a xopluc del teu ràfec
espai on mai s’hi ha deixat veure el fibló
d’un refús punyent, un dolorós menyspreu
santa santíssima màniga ampla
capaç d’harmonitzar tostemps
nou universos mal vertebrats i a fe que diversos
a l’entorn d’un sol sol central
un sol cor, un sol nucli gravitacional
que ha fet de tu, mà magnànima, mercè vera:
has dat i has dat —sens mai donar-te—
i sense adonar-te’n
has cultivat en tu l’ull nu de la primavera
oh, sí, tu…, mare, ventre
centre d’on sempre se’n surt
ans mai s’hi entra:
la quieta rosa de nou vents
que omple d’orgull el teu melic
(bulb de ja —sí, ja!— noranta primaveres
—íntim crit secret compartit amb filles, fills
nétes, néts… i besnéts i besnétes—)
multiplica mai per sempre
(poema de nou estrofes
de nou versos
per una vida plena de nous
nou prenys, de nou mesos
nou fills —nou nous éssers—
nou àlbum familiar…
vuitanta-un versos, dedicats
que amb aquests i el que ve ara
fan els noranta clavats: felicitats!)
Autor(es): Pau Riba, Orchestra Fireluche