Un matí de dissabte
Aquesta manera de fer,
de dir,
de ser,
essent tan sols,
mentre onades de tu
t’envolten.
I aquest feix de llum
que esquinça el vidre
i omple la cuina i la casa.
I veure’t entrar
amb els ulls negats de son
mentre jo escalfo l’aigua,
i en dir “bon dia”,
haver-me de posar de peus petits
només
per poder abastar-te.
I de sobte,
adonar-me que el futur és una trampa
i que el món existeix
només,
perquè existeix
aquest gest teu
i aquest petit miracle,
I la cara que poses quan et dic pel nom
i aquest jersei carbassa,
i el tou dels dits
i aquestes mans i braços i muscles
i el sentit del tacte,
i la bellesa modesta dels nostres cossos,
nus,
ahir,
acollint-se l’un a l’altre.
I a estones
encara,
pensar que tot és un gran naufragi,
els teus crits
i el meu mal caràcter,
però tanmateix
saber
que tot forma part
del combat d’estimar-se.
I a fora el vent i el fred
d’un matí clar de dissabte,
i aquí dins
aquest toll de sol,
i l’aigua
que ja bull
i tu
i jo,
sense dir res,
drets
l’un davant l’altre.
Autor(es): David Sarsanedas Serrat, Orchestra Fireluche