Somnis
Un desig antic se li plantà al mig del cor, li donà força, el féu sentir-se
poderós com la claror vermella de la posta, com l’heura pensativa a dalt de la paret. Però tot era fals, tot era sota la terra d’un temps passat. Els llavis de la Teresa, la boca de la Teresa, el somriure enigmàtic i el somriure feliç. El somriure més trasbalsador del món. Els llavis de la Teresa a l’hora del bes d’amor oberts i donats i els llavis a l’hora del bes amical, lleugerament irònics, lleugerament maternals. La veu de la Teresa, un murmuri d’aigua tranquil·la, i els crits d’amor de la Teresa, una cascada d’emocions. Les mans de la Teresa, amb la carícia sempre inesperada. Els cossos junts, la mà oberta contra la seva galta, amb els ulls en els ulls i la boca oferta. La llengua de la Teresa, tèbia, sàvia, la saliva com bresques. Els pits de la Teresa, ingenus, magnífics, totes les magnòlies, abandonats... Una mica de vent féu caure gotes de pluja de les fulles de l’heura. Lentes, les primeres estrelles acompanyaven un tall de lluna emboirat per damunt de les onades. Per què havia de somniar somnis?
Autor(es): Mercè Rodoreda, Gemma Martí/ Jan Bayó