Una tassa de te
Entra en una sala mig buida,
il·luminada amb unes llànties d’argila.
Dins la penombra intueix teatre d’ombres
que lliures s’entrellacen ben vives i dansen
l’harmonia del silenci.
Enmig l’estança hi reposa
una figura humilment abillada,
fa un breu gest amb la mà indicant-li
que segui i s’acomodi i somriu transmetent-li:
“com si fossis a casa”.
I ell se’l mira
esperant alguna paraula,
però l’home es limita
a encendre el foc d’una brasa.
I s’atansa un joc de te,
trencant el silencia amb el bullir de l’aigua,
i el noi entén
que ara és moment d’iniciar les demandes
que li brollen del pap.
L’ermità li fa entrega
d’una tassa de porcellana.
Enraonant, plantejant mil preguntes
observa com l’home li omple la tassa,
sense deixar de xerrar.
I de cop es sorprèn
quan el líquid bassa les parets;
inquiet i alterat
li fa veure que ja hi ha prou te.
“El teu cap...”, li diu el mestre zen,“...és com la tassa de te.
Buida’l per entendre o no hi haurà lloc pel saber.
Neteja’t de prejudicis, desfés-te de l’aferrament.
Tanca els ulls i escolta el silenci de la ment”.