Parèntesi
Eres tu, del sud,
de fil i de cotó, l’escut,
de carrasca i margalló, i jo,
jo cante per les nits que ens queden.
Per despertar et vull a tu, la llum,
la força d’un botó, tan lluny
del romer i del timó, que jo,
jo cante per les nits que ens queden.
Que a la geganteta del teu món
tot era de colors, l’enveja de les flors,
la llum que desprenies feia tindre cels al sol.
I ara més sol que la lluna de bon matí,
jo vull cantar-te allò que mai t’he dit.
Que quan acabe este parèntesi
jo seguiré esperant-te ací.
Si em miren els teus ulls
seguirem omplint els fulls
i no arribarem mai a la fi.
Al cap tenia un bon descosit,
fa massa temps que no t’he vist.
Si em miren els teus ulls
seguirem omplint els fulls
i no arribarem mai a la fi.
Eres tu, quietud,
de serra i tradició, nascut,
de dolçaina i guitarró, i jo,
jo cante per les teues venes.
Tot el que escric t’ho dec a tu, l’aljub,
d’on brolla la raó, virtut,
cultura i reflexió, i jo,
jo cante per les teues venes.
Que a la geganteta del teu món
tot era de colors, l’enveja de les flors,
la llum que desprenies feia tindre cels al sol.
I ara més sol que la lluna de bon matí,
jo vull cantar-te allò que mai t’he dit.
Que quan acabe este parèntesi
jo seguiré esperant-te ací.
Si em miren els teus ulls
seguirem omplint els fulls
i no arribarem mai a la fi.
Al cap tenia un bon descosit,
fa massa temps que no t’he vist.
Si em miren els teus ulls
seguirem omplint els fulls
i no arribarem mai a la fi.
Que quan acabe este parèntesi…